Al meu fill li han diagnosticat psicosi, ¿ara què?

El paper de la família en la recuperació d’una persona diagnosticada de psicosi és clau. Molts estudis han demostrat que el suport familiar és un dels factors més importants per poder afrontar les dificultats i per recuperar-se de manera satisfactòria.

Per tal que la família (pares, germans, etc.) puguin oferir un bon suport a l’infant o adolescent després d’un episodi psicòtic, cal que des del primer moment puguin entendre el diagnòstic i gestionar les emocions que pot generar. Per això, necessitaran ajuda per:

• Comprendre el que li està passant al seu fill o a la seva filla.
• Afrontar la situació amb menys estrès.
• Aprendre què cal fer per ajudar-lo.
• Millorar la comunicació i les relacions familiars.

Per començar, la reacció davant d'aquesta notícia és molt important.

Com acostuma a reaccionar la família davant el diagnòstic de psicosi?

Les reaccions més comunes a un diagnòstic de psicosi, tant de la persona que el rep com dels seus familiars en el cas dels infants i adolescents, són:

• Negació: la negació és la tendència que tenim les persones a ignorar o negar el que ens és difícil d’acceptar. Així, moltes mares i pares tenen dificultats per adonar-se dels símptomes de la psicosi dels seus fills o filles, i, fins i tot, neguen el diagnòstic.
• Pèrdua: sovint experimenten sentiments de pèrdua, una mena de dol, perquè els símptomes poden fer que el seu fill o la seva filla actuï de manera molt diferent, i «sembli una altra persona». També sovint han de passar el dol per les expectatives que tenen posades en ell o en ella, que potser han d’ajustar-se a les noves circumstàncies.
• Culpa: també poden reaccionar experimentant sentiments o creences d’haver fet alguna cosa malament, com de ser responsables dels problemes del seu fill o la seva filla.
• Vergonya: en altres ocasions, i de vegades lligat amb la culpa, senten vergonya pel diagnòstic. L’estigma que encara hi ha al voltant dels problemes de salut mental també té un paper en aquesta vergonya, que fa que de vegades no vulguin que els altres s’adonin dels canvis que ha esperimentat la persona.
• Angoixa: de vegades tenen també tot un seguit de pensaments catastrofistes, anticipatoris i negatius, i pensen en tot allò que pot anar malament. L’emoció que impulsen tots aquests pensaments és l’ansietat, i, fins i tot, l'angoixa.
• Tristesa i desesperança:  també és freqüent experimentar tristesa, sensació de no veure la solució, de no poder imaginar un futur més o menys satisfactori.

Quins dubtes acostumen a tenir les famílies

Les famílies solen tenir molts dubtes sobre el trastorn i tot allò que l’envolta (pronòstic, tractaments, etc.) Aquests són alguns dels més freqüents:

• La causa del trastorn i dels símptomes. Per què el meu fill té aquest trastorn? És hereditari? És a causa d’alguna cosa que hem fet malament? És per alguna experiència traumàtica que ha patit?
• El pronòstic, o possibles pronòstics. Aquests problemes els tindrà sempre? Podem fer alguna cosa per accelerar la seva recuperació?
• Els tractaments més adequats  i la durada del tractament.

El tractament dels trastorns psicòtics en adolescents

Llegeix més

Què puc fer per ajudar el meu fill o filla amb psicosi?

En primer lloc, és imprescindible poder comprendre el trastorn, entendre els símptomes i conèixer les dificultats que experimenta la persona amb psicosi. Alguns consells bàsics per donar-li suport i ajudar-lo:

• Comprensió: entendre els símptomes i els canvis que aquests produeixen en les reaccions i la conducta de la persona és el primer pas per a poder empatitzar i actuar de la manera més favorable. Per això, és important llegir informació científica fiable, però alhora entenedora i senzilla. A més, la majoria d’equips terapèutics duen a terme grups psicoeducatius per a familiars, que tenen com a objectiu explicar els símptomes i les reaccions més freqüents, i orientar les famílies.
• No jutjar: de vegades hi ha una actitud culpabilitzadora sobre l'estil de vida de la persona que té psicosi i la creença que l’ha desenvolupat per això. Cal mantenir una actitud de no judici quan una persona ha tingut un episodi psicòtic.
• Afrontament: afrontar el diagnòstic i els canvis associats implica superar la primera reacció i controlar les emocions desagradables de la primera notícia, per poder estar en disposició disposició de fer el que cal per ajudar de la millor manera.
• Aprenentatge d’habilitats d’ajuda: poder oferir un entorn estable, segur, acollidor i no invalidant és clau per a la recuperació, però no sempre serà fàcil. S’ha d’aprendre a mantenir la calma davant de situacions difícils, no invalidar la persona quan reacciona d’una manera que no podem entendre, etc.  Tot això requereix aprendre algunes habilitats, entre les quals la comunicació efectiva n’és una de les més importants.
• Canvis en la comunicació: les persones diagnosticades de psicosi solen tenir dificultats per identificar i gestionar les seves emocions, i també solen ser molt sensibles a les expressions emocionals de les persones del seu entorn. En concret, els estressa molt l’elevada expressivitat emocional dels altres. Per això, és important aprendre a comunicar-nos sense mostrar una expressió emocional exagerada. Això no vol dir que els hàgim d’ocultar les nostres emocions. D’altra banda, també és recomanable comunicar-nos de manera clara, evitant els missatges confusos que es poden donar quan amb el llenguatge diem una cosa i amb la comunicació no verbal o la conducta en diem una altra d’oposada. També és important ser consistents i assertius a l’hora de demanar canvis de conducta o posar límits, mostrant calidesa i afecte. I, finalment, també cal mostrar empatia i un estil comunicatiu no invalidant. Som invalidants quan ignorem, no donem prou importància o banalitzem les seves emocions.

Claus per a comunicar-nos amb persones amb trastorn psicòtic

• Utilitzar frases breus. No tractar de donar explicacions llargues i feixugues.
• Ser concrets i específics. Eviteu utilitzar comentaris molt abstractes o molt  generals i ambigus.
• Evitar fer servir paraules amb contingut negatiu i amb prejudicis (etiquetes negatives).
• Fer elogis consistents a la persona i a la seva conducta.
• No repetir en excés els mateixos missatges, si ja s’ha validat que la persona els ha sentit i entès.
• No discutir sobre els símptomes (per exemple, qüestionar el caràcter de realitat de les  al·lucinacions o de les idees delirants, etc.). La seva percepció és la seva realitat i la confrontació és millor que la «delegar» en l’equip terapèutic.
• No deixar-se involucrar en les percepcions o idees de la persona que té les alteracions, fins al punt d’estar-hi d’acord o reforçar les idees delirants.
• Intentar, quan la persona explica els símptomes (percepcions alterades, idees delirants, etc.) escoltar-la de manera activa i reflexiva, empatitzant i validant la seva experiència, però sense reforçar aquestes vivències derivades dels símptomes. Això últim és complicat, però es pot aprendre. Pot ser d’ajuda demanar consell a l’equip terapèutic per aprendre aquesta habilitat.

Com promoure una comunicació familiar eficaç

Llegeix més

Com pot participar la família amb l’equip terapèutic?

La família pot col·laborar amb l’equip terapèutic de moltes maneres. Algunes d’elles són:

• Proporcionar informació sobre el seu fill o la seva filla. Ningú coneix tan bé la persona com el nucli familiar, i tota informació és sempre molt valuosa. En la mesura que sigui possible, sempre és important informar la persona d’aquestes comunicacions entre família i equip, i tenir el seu consentiment, sobretot quan es tracta d’una persona menor madura.
• Mantenir contacte freqüent amb l’equip terapèutic, acudint a totes les cites i propostes d’entrevista, i participant en les diverses activitats terapèutiques que se’ls ofereix (grups psicoeducatius, etc.).
• Tenir una actitud basada en la confiança i el respecte amb l’equip terapèutic, però sense deixar de ser crítics i oberts amb relació als dubtes que es puguin tenir. És important que, si la família no entén o no valora favorablement les propostes de l’equip terapèutic, pugui compartir aquests dubtes i resoldre possibles discrepàncies, per tal d’anar alineats i no donar a la persona amb el diagnòstic de psicosi missatges confusos i contradictoris.

I als 18, què?

Llegeix més