«La vida amb un trastorn esquizoafectiu és com un viatge en una muntanya russa»

Soc la Mireia, tinc 32 anys i soc una persona sorda. Al llarg de la meva vida, m'he enfrontat a molts desafiaments relacionats amb la meva salut mental, especialment després de ser diagnosticada amb trastorn esquizoafectiu. Vull compartir la meva experiència per donar visibilitat a aquests problemes i mostrar que la recuperació és possible, fins i tot quan t'enfrontes a barreres addicionals.

El meu viatge amb la salut mental va començar en un moment en què em sentia superada per l'ansietat i la tristesa. La falta de comunicació efectiva a causa de la meva sordesa em feia sentir aïllada i desconnectada del món, i això va contribuir a un deteriorament en la meva salut mental. Sovint, em trobava atrapada en els meus propis pensaments, sense poder expressar-los ni ser compresa pels qui m'envoltaven.

La sordesa, una dificultat afegida a l'impacte del diagnòstic

Després d'un temps bregant amb els meus problemes, em van diagnosticar inicialment psicosi i vaig haver d'ingressar a l'hospital. Aquest va ser un moment extremadament difícil per a mi; enfrontar-me a la realitat del meu diagnòstic i estar en un entorn hospitalari va ser aclaparador. La sensació de vulnerabilitat era intensa, i el fet de no poder comunicar-me adequadament només intensificava la meva angoixa.

La falta de comunicació efectiva a causa de la meva sordesa em feia sentir aïllada i desconnectada del món, i això va contribuir a un deteriorament de la meva salut mental. 

Vaig passar un mes a l'hospital, però això només va ser el començament d'un camí complicat. Lluitar amb els meus pensaments i emocions sense poder expressar-los adequadament intensificava la meva sensació de soledat. A més, la dificultat per accedir a informació sobre la salut mental en un format accessible va complicar encara més la cerca d'ajuda. Vaig decidir que no podia enfrontar-me als meus problemes sola i vaig buscar una terapeuta que, no només entengués els desafiaments de la salut mental, sinó que també tingués experiència treballant amb persones sordes. Aquesta elecció va ser fonamental per establir una comunicació efectiva durant el meu procés de recuperació.

Lamentablement, no vaig tenir una bona relació amb la meva família; la seva falta de comprensió sobre el que estava experimentant es va convertir en una font addicional de dolor i de discriminació. Això em va fer sentir encara més sola en les meves lluites.

Senyals d'alarma dels trastorns psicòtics en adolescents

Llegeix més

Viure amb un trastorn esquizoafectiu 

El camí cap a la recuperació va ser difícil i ple d'alts i baixos; va haver-hi dies en què em sentia completament perduda i sense esperança. Però vaig aprendre a articular els meus sentiments utilitzant eines com la meditació i l'escriptura, que em van ajudar a veure espurnes de llum enmig de la foscor.

Després de quatre anys, vaig rebre el diagnòstic de trastorn esquizoafectiu, però, gràcies al suport incondicional de la meva parella, he aconseguit avançar significativament en el meu procés de recuperació. El seu amor i la seva comprensió s'han convertit en un pilar fonamental per a mi; i el seu suport emocional ha estat essencial durant els moments més difícils. Malgrat el progrés que he fet, haig d'admetre que encara tinc dificultats amb les relacions familiars, la qual cosa ha estat un altre desafiament en aquest camí cap a la sanació. No obstant això, he après a trobar fortalesa en altres llocs. Al principi, quan acudia a la consulta del psiquiatre o de la psicòloga, no em creien ni comprenien el que sentia, encara que jo els havia dit moltes vegades com era la relació amb la família, que m'ignorava i que a casa la situació era molt diferent. El metge em va receptar una gran quantitat de medicaments; estava fatal, dormia molt i no tenia ganes de res. Però quan vaig conèixer la meva parella, tot va canviar; gràcies a ell, vaig descobrir moltes coses. Ara fa quatre anys que vaig decidir viure amb ell i amb la seva família, i estic súper feliç i molt a gust.

He après a trobar moments de claredat i alegria, i a valorar les petites coses que sovint passen desapercebudes en la vida quotidiana, com una conversa amable o la bellesa d'un capvespre.

Viure amb un trastorn esquizoafectiu significa enfrontar desafiaments únics cada dia. A vegades, les emocions poden ser aclaparadores, alternant entre moments de gran energia i altres de profunda tristesa. La percepció de la realitat pot veure's alterada, la qual cosa pot fer que les interaccions socials siguin complicades. Tot i això, també he après a trobar moments de claredat i alegria, i a valorar les petites coses que sovint passen desapercebudes en la vida quotidiana, com una conversa amable o la bellesa d'un capvespre. La teràpia i el suport dels meus éssers estimats han estat fonamentals en aquest camí; m'han ensenyat la importància de l'empatia i la comunicació oberta. Cada dia és una oportunitat per créixer i aprendre a manejar les meves emocions i pensaments, recordant sempre que no estic sola en aquesta lluita.

Promoure la salut mental positiva en un primer episodi psicòtic

Ir al artículo

I en tot aquest camí, la meva sordesa ha estat tant un desafiament com una font de fortalesa; encara que vaig haver de superar obstacles significatius per ser escoltada i compresa, aquesta experiència m'ha ensenyat la importància de ser resilient i trobar formes alternatives de comunicació que em permetin connectar amb els altres. Avui miro cap enrere i reconec que he arribat molt lluny; he après que el procés de recuperació no és lineal, sinó un viatge continu ple d'aprenentatges i autodescobriment, on cada petit pas compta.

Vull animar totes les persones que estan lluitant amb la seva salut mental que busquin ajuda i que no tinguin por de compartir les seves històries; sempre hi ha esperança, fins i tot en els moments més foscos. Junts podem crear un espai on s'escoltin totes les veus i on cadascú pugui trobar el seu camí cap a la sanació.