«Quan dormia era l’única estona que no patia»

«Quan tenia dotze anys els meus pares es van separar. Ho vaig passar molt malament amb la batalla que hi havia a casa. Va ser un xoc molt gran per a mi i em va caure el món a sobre. A partir d’allà, tot va canviar, vaig començar a beure, a fumar porros... Terrible». Així comença a relatar la seva història l’Enric Garrigues quan li preguntes sobre els seus problemes d’addicció i els trastorns depressius, presents a la seva vida durant més de trenta anys. Ara, ja recuperat i al costat de la seva dona i els seus dos fills, mira enrere i pensa: «He patit tant a la meva vida, que ara no tinc ganes de patir més».

L’addicció a alcohol ha estat per a ell tant una causa com una conseqüència de les seves depressions, ens comenta sense cap mena de tabú: «L’alcohol et neutralitza el cervell i et fa estar content. Però és una espiral, tu estàs allà dins i fas el que pots». I en els moments més complicats, que n’hi va haver uns quants, l’Enric només sentia tristesa i pensava que ja no podia tirar cap enlloc. Llavors, «el millor moment del dia era quan anava a dormir, perquè, si no tenia cap malson, era l’única estona que no patia».

Vaig deixar de beure fa catorze anys i és una cosa que mai hagués pensat que podria fer.

I en aquesta espiral de què ens parla i que el va arrossegar durant tants anys, sense feina, sense diners, amb deutes, amb situacions vitals acumulades que li feien difícil sortir-ne, va intentar posar fi a la seva vida dues vegades. Però se n’ha sortit. «Vaig deixar de beure fa catorze anys i és una cosa que mai hagués pensat que podria fer», recorda amb cert orgull. I llavors va haver de començar de nou.

El model de recuperació des de la mirada dels seus protagonistes

Llegeix més

Però si hi ha un aspecte que ressalta en el seu procés de recuperació del trastorn depressiu és l’Hospital de Dia del Baix Llobregat (Barcelona). «Vaig estar anant-hi cada dia durant quatre mesos i em va anar molt bé. Tens una rutina, et marquen unes pautes, t’ajuden a recuperar-te i també a tornar al mercat laboral, i pots compartir amb altres persones que han passat pel mateix». I mirant enlaire recorda: «Clar, és que jo fins que no hi vaig anar, estava tot el dia al llit».

La parella, el seu gran suport

A l’Enric li canvia la cara quan parla de la seva família. «La família ho ha sigut tot en la meva recuperació». I entre la seva família, el seu gran suport ha estat la seva dona, de qui en destaca sorprès «la força que té per tirar endavant». I ens comparteix el dia que la seva dona li va dir «o pares o marxo amb el nostre fill», i ell va decidir parar, deixar de beure i buscar solucions. També s’ha sentit acompanyat pels amics, pels sogres... per la gent que l’estima i, evidentment, pels seus dos fills.

El camí ha estat llarg i gens fàcil, amb recaigudes i alt i baixos, i ha hagut de canviar moltes dinàmiques, costums i hàbits. I com s’ho fa per seguir en aquest camí? Ell afirma que l’únic que fa és treballar i estar amb la família, que «el més important és estar ocupat, perquè quan estàs molt cardat, no pots estar ocupat, i això és un peix que es mossega la cua». Tot i així, reconeix que, a banda de la feina, li costa fer altres coses. També inclou en aquest procés de recuperació la medicació, que l’ajuda «a estar bé».  

El meu gran suport ha estat la meva dona, de qui encara em sorprèn la força que té per tirar endavant.

«Si et vols curar t’has de posar en mans dels professionals, això està clar», adverteix l’Enric. «Si jo me n’he sortit, tothom se’n pot sortir, de debò. T’has d’agafar d’un fil que creguis que et pot ajudar i estirar-lo».  

Acompanyar una persona amb depressió

Llegeix més

L’estigma, la por i la vida

«No vaig amb un megàfon predicant el que m’ha passat, però si algú em vol escoltar, jo li explico tranquil·lament», ens diu. L’Enric no té cap mania a explicar la seva història, tot i l’estigma que envolta els trastorns de salut mental. «Hi ha gent que es pensa que no treballes perquè ets un gandul, per exemple, i no perquè estàs fet pols i no pots aixecar-te per anar a treballar. Però això és ignorància total. A mi no m’importa gens el que pensin de mi, perquè això li pot passar a tothom i crec que tothom ho hauria de saber». Ell ha compartit amb el seu fill gran la seva experiència, sobretot amb l’addicció a l’alcohol, «obviant potser els moments més durs», conscient que parlar-ne és un bon mètode de prevenció. «I al petit, quan creixi una mica, també li explicaré», avança.

L’Enric se sent recuperat. Durant la conversa ens ha dit diverses vegades que se sent feliç, sempre amb l'afegitó de «a la meva manera» i sense amagar que té pors i angoixes, sobretot pensant que li pugui passa res a la dona o als fills: «Soc una persona més aviat negativa, que sempre pensa en el pitjor», confessa. Treballa, potser «una mica massa estressat», se sent reconegut i això li fa pujar l’autoestima, acompanya el seu fill al futbol, té estones de sofà i manta, creu que s’ha de començar a ocupar de la seva esquena... i continua gaudint d’una de les seves grans passions: la música. «Si ho miro amb perspectiva, ara em sento bé...a la meva manera».