La gana en els trastorns de la conducta alimentària

Una qüestió important dins de la simptomatologia dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) és la freqüent pèrdua del sentit de la gana i de la sacietat.

En la restricció continuada, la voluntat s’imposa a la necessitat instintiva i la sensació de gana, lentament, arriba a desaparèixer. Alhora que això passa, a vegades apareixen  episodis de pica-pica o sobreingesta que poden arribar a autèntics afartaments amb pèrdua de control i, normalment, amb un fort sentiment de culpa posterior, amb tot el que això comporta. Hi ha una minoria de persones amb un TCA que mantenen exclusivament la restricció.

També trobem qui es situa a l’altre extrem, el del descontrol, amb  impulsivitat vers el menjar i pica-pica, sobre ingestes o afartaments, però sense mecanismes compensatoris. En aquest cas, costa molt sentir sacietat o fins i tot no se’n sent, de manera que, sovint, no es para de menjar fins que no s’acaben els aliments o fins que la panxa fa mal de tant menjar. Evolucionar en un o altre sentit depèn, sobretot, de factors de la personalitat.

L'arrel dels trastorns de la conducta alimentària

Ir al artículo

En la majoria de casos hi ha una lluita constant entre l’impuls de menjar de més i el de restringir (que és  l’objectiu prioritari), sense arribar a trobar un equilibri. Tal inestabilitat es manifesta també psicològicament, en alts i baixos de l’estat d´ànim. Així. s’estableix un contínuum entre els dos extrems del qual es fluctua en els símptomes al llarg del temps.

Un dels objectius de les pautes nutricionals que donem durant el tractament d’un TCA és restaurar les sensacions perdudes i naturals, tant de tenir gana com de sentir-se saciat.

Gana normal o gana ansiosa?

Sovint la persona amb el problema alimentari es planteja la pregunta: la meva gana és normal o tinc gana ansiosa? Com que l´actitud a seguir és diferent si és una o altra, aquí va una orientació:

És una gana normal quan:

• Notarem un rau-rau a l´estómac, acompanyat de  sensació de debilitat o mareig i fins i tot ens podem sentir irritables.
• Ja ha passat cert temps de la darrera ingesta.
• Ja no tenim gana després de mitja hora o una hora després d’haver ingerit aliment.

Si hi ha dubtes sobre l’horari, quantitat i composició de la ingesta recomanem es  consulti amb nutricionistes o terapeutes referents, però en línies generals i a tall d’exemple, quan es realitza una ingesta escassa i passen moltes hores fins la propera ingesta, és probable que es noti sensació de gana.

És una gana ansiosa quan:

• Notem una sensació com de «forat» que demana omplir-se i mai acaba de fer-ho.
• La sensació de gana persisteix encara que es mengi.
• La darrera ingesta pot haver estat molt recent, fins i tot immediata.
• Existeix un malestar emocional com a precedent o desencadenant. Es menja per fugir de sentir l’emoció desagradable (pena, ràbia, frustració, disgust...). A vegades també pot aparèixer amb la finalitat d’incrementar sensacions agradables. Aquesta relació no és estranya perquè la gana i l’estrès comparteixen circuits al cos.

Dietes extremes: porta d’entrada a l’anorèxia nerviosa?

Llegeix més

Encara hi hauria un altre tipus de gana, que seria la gana de caprici o golafreria.

• És el típic desig de voler-ne més d’una cosa que ens agrada, acostuma a manifestar-se amb predilecció per un determinat aliment, normalment dolç (però també pot ser salat).
• Es busca gaudir d’allò que es menja, realment no tenim gana ni es vol menjar per omplir cap «forat» ni desviar cap emoció.
• No acostuma a ser una gana urgent i es pot menjar  més a poc a poc.
• Sol respondre afirmativament a la pregunta: «puc esperar a demà?». Per exemple, un tall més de gelat o una peça més d´aquella fruita tan bona, o una cullerada més de salsa, o una llesca més de pa.

Depenent del moment simptomatològic i personalitat de base pot ser important «escoltar» aquest capricis o ignorar-los. En qualsevol cas, comentar-ho sempre amb el referent de salut en cas de dubte.

La gana i els símptomes alimentaris

És habitual que en els trastorns alimentaris els tipus de gana es confonguin i que es perdi la capacitat de diferenciar-les. Quan es desatén la sensació fisiològica natural imposant-hi la voluntat, la primera acaba per quedar anul·lada. Sigui per defecte o per excés.

La gana pot anul·lar-se quan es restringeix la ingesta de manera continuada, com passa en l´anorèxia nerviosa o en el trastorn per evitació de la ingesta (ARFID). Això també passa en el dejuni forçat, com a mecanisme per suportar-lo. De fet, moltes persones que comencen restringint, acaben fent afartaments amb el temps perquè reprimeixen la sensació de gana i aquesta reapareix amb molta força en determinats moments de més estrès emocional, que sobrepassen l’autocontrol.

L'ARFID, quan la selecció del menjar es converteix en trastorn

Ir al artículo

En la bulímia nerviosa i el trastorn per afartament això també passa, però predominen les sobre ingestes i el desbordament ansiós. Es menja per moltes més situacions que les que naturalment caldria, i la sensació també queda confosa. En aquests casos, l’angoixa vital es calma menjant. 

Al principi del tractament d’un problema alimentari, quan amb les pautes nutricionals es van modificant els hàbits alimentaris, és habitual que la persona senti por i angoixa davant les sensacions que el cos li envia. A més, sovint ha oblidat com reconèixer la sensació original i no sap identificar o manegar les emocions que l’acompanyen. Pot aparèixer una forta sensació de gana quan aquesta es desvetlla de nou. Però això no vol dir que es mantindrà així a partir d’aleshores. El que passa és que s’havia reprimit durant molt de temps i, quan torna, la persona s’espanta i la viu amb temor a descontrolar-se. Però si es segueixen bé les pautes de l’equip i es compta amb el suport d’un entorn ferm que ens ajudi a no desviar-nos, això no arribarà a passar.

Gana i emocions es barregen i per això augmenta la por a guanyar pes. Encara que la persona sàpiga que està en infrapès marcat. I això pot passar en una situació d’infrapès, en un pes normal i en sobrepès. Aquí també juga un paper fonamental la distorsió perceptiva. El malestar es col·loca en el cos més que en la ment. Es viu sovint com sensacions corporals desagradables sobretot quan es menja o just després, barrejades amb sentiments de culpa i frustració i, a vegades, impulsos de castigar-se (en el cas d’afartaments, per haver menjat de més) ja que el no menjar o el menjar de més ha esdevingut la manera de gestionar les emocions, i d´entrada fa massa por abandonar-la. És important anar verbalitzant totes aquestes pors i treballar-les a teràpia, on ens donaran eines per actuar quan apareix el malestar.

Recuperar la sensació de gana de manera natural

A poc a poc es va reaprenent a diferenciar de quin tipus de gana es tracta, quan cal fer-li cas i quan no. Per això, les pautes inclouen ingestes regulars i freqüents, per evitar aquesta confusió que és molt normal que aparegui quan s’han desatès durant un temps llarg els senyals del propi cos; i també per descondicionar l’hàbit autoimposat que està essent una trampa cada vegada més forta.

A mida que avança el tractament es recupera la capacitat d’identificar la gana ansiosa i el seu origen, i es van adquirint eines per gestionar-la i que no sigui menjant.

Quan concorren vòmits, laxants, diürètics i crema-greixos es complica el panorama perquè confonen els senyals que rep el cos (ex. omplint molt i buidant de cop l´estómac) i barregen encara més la gana amb el malestar corporal. Les respostes fisiològiques i la secreció de les substàncies que envien al cervell els senyals de gana o sacietat estarà així encara més desequilibrades.

Hi ha un altre factor a tenir en compte que pot donar-se en tots els tipus de trastorns alimentaris que hem comentat: l’exercici físic. Com passa amb la gana, normalment en els trastorns alimentaris es desatén la sensació de cansament. L’exercici fet de manera normal fa que el cos generi substàncies plaents, les endorfines. En els trastorns alimentaris sovint passa a practicar-se activitat física de manera compulsiva, buscant la compensació emocional i física de les conductes simptomàtiques (afartaments) o buscant incrementar la pèrdua de pes de retallar la dieta. La suma de la restricció i l’efecte de les endorfines interfereixen també la sensació normal de gana i la relació amb el menjar.

Per això el tractament inclou normalment, bé una interrupció temporal, bé la reeducació dels hàbits d’exercici per descondicionar-lo del vincle obsessiu que se li ha donat, i aconseguir que pugui recuperar-se després com una activitat física plaent, en comptes de ser una obligació obsessiva, un càstig o un substitutiu d’apropar-se a les pròpies emocions.

El trastorn de la conducta alimentària com a trinxera emocional

Llegeix més

El mateix passa a nivell emocional. Les emocions reprimides o desbordades s’hauran d’anar reconduint a teràpia, aprenent a gestionar-les sense que sigui només a través del menjar. És una feina lenta, laboriosa però molt efectiva, que permetrà a la persona amb el problema alimentari sobreposar-s’hi a poc a poc, gestionar eficaçment els sentiments negatius i estrès propi de la vida quotidiana, afrontar les pròpies inseguretats i arribar a tenir uns hàbits alimentaris saludables sense ser obsessius, i una vida plena deslliurada del trastorn alimentari. En definitiva, i paradoxalment, recuperar el control de la pròpia vida.

És quan la relació amb les pròpies vivències emocionals i físiques es restableix, es discrimina la gana i quan l’autoestima es reconstrueix, que el trastorn alimentari deixa de tenir sentit i es pot anar superant.